A pesar de que Espanya va ser musulmana durant vuit segles i tot i que va tenir colònies en els principals països productors de cafè, l’arribada del cafè a la península va venir de mans dels venecians, que van introduir-ne el consum i el comerç a Europa.
El cafè va ser introduït per primera vegada a Europa per comerciants venecians el 1575. Venècia va prendre la davantera en matèria de cafè: va ser la primera a rebre un carregament de cafè el 1624 que van comprar diversos apotecaris com a ingredient medicinal i va arribar a tenir tantes cafeteries cap al 1759 que les autoritats van limitar-ne el nombre a 204. A l’estat italià li va seguir de prop Països Baixos i Anglaterra: el cafè va aterrar a Leiden el 1596 i la primera cafeteria europea es va obrir entre el 1652 i el 1654 a Londres pel migrant armeni Pasqua Rosée, segons detalla Jonathan Morris en Coffee. A Global History (Reaktion Books, 2019). Una dècada després, Londres comptava amb 82 cafeteries registrades, i els londinencs gaudien d’una beguda que els donava energia per treballar i, deien, evitava els mals de cap.
El boom del cafè, que es va produir al segle XVII, s’explica per diversos motius. El primer, la fascinació que Orient Mitjà va provocar en els artistes i els viatgers europeus de l’època. No obstant això, al comprendre que era una beguda de la cultura musulmana, molts van voler buscar-li orígens grecoromans per no incórrer en cap pecat segons el cristianisme que practicaven. Cap al segle XVIII, Europa havia sucumbit al plaer del cafè i, barrejat amb llet i sucre, ja formava part de l’esmorzar de la burgesia: holandesos, francesos i britànics havien començat a conrear-lo a les seves possessions colonials d’Àsia i el Carib.
No obstant això, el primer espanyol que va beure cafè va ser Pedro Páez cap al 1596, segons afirmen des de la Reial Acadèmia de la Història. Paéz, que era missioner a Etiòpia, va ser capturat i empresonat al Iemen, a la ciutat de Saná, i més tard van ser enviats com a rems en les galeres de la ciutat portuària de Mokka, que més tard va donar el seu nom al cafè que preparaven els europeus. En el seu empresonament, explica Páez en Historia de Etiopía, va provar “una infusió fosca i amarga”. A ningú li va haver de semblar molt atractiva, ja que la dinastia dels Borbons va trigar un segle, literalment, a introduir el cafè a Espanya.
I tot i que, de fet, va ser Espanya qui va portar el cafè tant a la Colòmbia de 1741 (aleshores, Virregnat de Nova Granada juntament amb Panamà, Equador i Veneçuela) a través del colonitzador jesuïta José Gumilla, que ho va documentar a El Orinoco ilustrado y defendido, i a Mèxic, la veritat és que aquestes conreus no van ser comercialment importants fins a més d’un segle després, quan les colònies es van independitzar, ja que des d’Espanya van prioritzar altres conreus més rendibles. És per aquesta raó que la primera cafeteria d’Espanya es va obrir a Madrid, el 9 de juliol de 1765, per dos italians: els germans Gippini, que es van castellanitzar com a Juan Antonio i José María, tot i que eren milanesos. De fet, segons la historiadora Mónica Vázquez Astorga, els Gippini van començar primerament amb una posada el 1758, que van anomenar La Fontana de Oro, on més tard van demanar permís per servir cafè.
La Fontana, igual que altres cafès que es van obrir més endavant a Madrid, com el Café de San Sebastián o el Café de Lorenzini, a Barcelona o a Càdiz, on regnava la ideologia més progressista de tot el país, van ser espais on es reunien els intel·lectuals de l’època per debatre temes de l’actualitat més candent. De fet, les discussions generaven tensions entre les autoritats i per això un dels germans Gippini va ser encausat, que es defensava així per haver deixat parlar i dirigir-se als clients al seu cafè a persones que no tenien el degut permís.
Tot i que les cafeteries no eren un espai privat, també les dones van tenir vetada l’entrada: si bé no era de forma explícita, el domini masculí dels espais públics instaurava que les cafeteries eren espais d’homes i la presència femenina allà solament es contemplava com a prostitució. “Molts cafès eren portats per parelles: la dona treballava de cara al públic i l’home preparava les begudes a la cuina. Pocas dones posaven un peu en un cafè per por a ser confoses amb prostitutes atesa la naturalesa pública del lloc i el fet que es venia alcohol. Si a les dones se’ls servia cafè, el més segur és que se’ls portés fins al seu carruatge perquè se’l beguessin en la seva privadesa”, explica Morris.
Com es bevia el primer cafè d’Espanya? Fins a mitjan segle XX, el cafè era de cassola o de pot: s’escalfava l’aigua, s’hi abocaven els grans de cafè mòlt i es filtrava la beguda amb una gasa o tela fina. És a dir, d’alguna forma, es bevia un cafè de filtre i així va ser fins que es va introduir la cafetera italiana, després de la Segona Guerra Mundial.
Bonus track: Origen expansió del cafè
L’història del cafè a Espanya és curta. A diferència d’altres begudes, com el vi o la cervesa, el cafè ha de ser elaborat, òbviament, amb grans de cafè, i aquests no són autòctons d’Espanya. El cafè prové d’Àfrica, sent la varietat arabica la més destacada entre les més de 130 espècies de la planta que s’han identificat.
Precisament, l’arabica es va desenvolupar al sud-oest d’Etiòpia, en el seu massís muntanyós que fa frontera amb Kenya i Sudan del Sud, i allà es localitza el seu mite fundacional (i, com a tal, no s’ha pogut comprovar), que remunta el seu descobriment cap al segle IV aC. Ho va explicar per primer cop el religiós maronita Antonio Fausto Naironi (abans Mehrej Ibn Nimrûm, nascut al Líban) en el seu tractat sobre el cafè de 1671, De saluberrima potione cahue: unes cabres van menjar les cireres del cafè i van saltar tant al voltant del seu pastor, anomenat Kadi, que aquest va decidir provar per si mateix aquell fruit.
Però les primeres referències escrites que existeixen sobre el consum de cafè daten de 1450. Ho consumien els territoris de cultura musulmana al voltant del Mar Roig i ho preparaven així: assecaven la cirera i utilitzaven totes les parts del cafè per fer una infusió a la qual van anomenar qishr. La recepta va viatjar fins al Iemen on les sectes sufis, formades per civils que treballaven durant el dia, van trobar molt pràctic el poder del cafè per combatre el son, ja que els ajudava en les seves pregàries de mitjanit. El cafè va venir a substituir una beguda ritual anomenada qahwa que es preparava amb la planta khat i tenia propietats al·lucinògenes.
El responsable d’aquest canvi va ser el muftí sufi Muhammed al-Dhabani, el primer personatge històric que podem associar amb el cafè gràcies al manuscrit d’Abd al-Qadir al-Jaziri, que parla de l’expansió del cafè al món islàmic i de com al-Dhabani va viatjar a Etiòpia i el va portar al Iemen. Prendre cafè aviat es va convertir en una activitat social i es consumia fora de les cerimònies religioses, fet que va motivar-ne la prohibició momentània a la Meca. Però la seva difusió per tot el món islàmic va ser impossible de frenar.